Per raons tècniques he obert un nou blog que em permet una gestió millor que l'actual.
Tot i que mantindré aquest, les noves entrades seran al nou blog (igual que aquest pero ".com")
Feu click aqui per anar-hi http://lluisbayo.blogspot.com
Gràcies
Avui la gent del Blog de Segur m'han fet una entrevista. No la reprodueixo aqui perquè, a més d'infringir no-se-quantes-lleis-de-copyright, no tindria cap sentit.
Si la voleu llegir aneu a http://segurdecalafell.blogspot.com/2011/03/lluis-bayo-entrevista.html
Es la darrera vegada que escric sobre el tema perquè no tinc cap intenció de posar-me en una partida de ping pong amb una psicòtica i n'estic fart. Que vagi al metge.
Qui menteix? Mireu els documents adjunts. És tan ruca que creu que, perquè ha trobat a internet que en 2009 vaig obtenir el títol de Patrón de Yate a Múrcia, es pensa que prèviament anava sense carnet... només faltaria això amb les patrulles de la "Heineken" (piensa en verde) que hi ha pel mar.
Per cert, que tinc el vaixell molt brut perquè sempre l'he netejat jo i no soc gaire polit per això, però si vol agafar el motxo, potser per això sí que serveix.
Ah! i no us creieu tot el que diuen als plens, que les coses cal provar-les, mentir és un recurs fàcil d'alguns polítics i blogs-escombraries
Una salutació a tots i totes menys a una, a la que li dedico el vídeo del final
Vídeo dedicat : http://www.youtube.com/watch?v=TCql_AXSpzg
PD. Corregeix el meu segon cognom (per segona vegada) que encara et sobra una "R", i si escrius el nom en català posa l'accent a la "I", ja, ja, ja, que analfabeta i inepta ets! Ja m'imagino quin mèrits vas fer per ser "tècnica de joventut": ensenyar als joves a liar "canutos" i a fer servir preservatius.
En Calafell está proliferando en los últimos tiempos el fenómeno de los blogs-basura. Se trata de crear un blog y utilizarlo para ir echando basura sobre la gente con ningún fundamento, de ir sembrando dudas sin decir verdades o verdades a medias. También por suerte hay algunos que hacen un trabajo serio y preciso y que se han convertido de facto en medios de comunicación de referencia, como por ejemplo el Blog de Segur que actualmente es casi el único modo de tener información fiable e independiente en Calafell. Uno de estos blogs-basura es Calafell Informació Ciutadana. Este blog, según me han informado, lo administra una cosa conocida como Angi, que parece ser que fue despedida del Ayuntamiento de Calafell y creó el blog para ensuciar al Ayuntamiento y a todo lo relacionado con el gobierno actual. Muchos saben qué méritos hizo para ser contratada, no fueron precisamente académicos ... , pero no voy a entrar por ahí. De todos modos no me extraña que fuera despedida si no sabe hacer ni tan sólo un "copiar-y-pegar" y comete más faltas de ortografía que un niño de primaria. Yo he salido mencionado varias veces en este blog-basura pero ahora me hace el honor de ponerme de portada y de aportar un supuesto currículum plagado de errores y quiero completarlo y mejorarlo. Por ejemplo, mi apellido materno es O-R-T-O-N-O-V-E-S, no ONTORNOVES. Bastaría saber hacer el "copy & past" pero sería mucho pedir. Ya empezamos mal. La foto es para descojonarse: logo de ADMC, una foto mía, logo PSC y un recorte de algo parecido a la película “Huevos de oro” de Bardem. Una vez más, cuánto honor!... “huevos de oro” ... envidia cochina. Dice que me doctoré en ciencias Físicas a los 25 años: eso es cierto, pero ... ¿Qué titulación universitaria tenia ella a esa edad, si tenía o tiene ahora?, ¿sabe cuántas personas en el mundo se han doctorado en física a los 25 años?. ¿Sabe cuantos idiomas hablo?. Y seguro que no sabe que estuve en la Tuna Universitaria de la UAB, tocando el laud, y muchas cosas más que sí saben mis amigos y con las cuales nos partimos de risa al comentar. ¿Cargo de confianza del PSC? No, no lo he sido nunca hasta hoy. Tiene que informarse mejor. Fui contratado en Calafell como cargo de confianza de ADMC, y mantuve mi militancia en el PSC hasta que vine a vivir a Calafell. Como en el PSC al cambiar de domicilio se cambia automáticamente de agrupación, ante la incompatibilidad de militar en la misma agrupación de Jordi Sánchez, primer sectario del PSC de Calafell, pedí la baja del PSC (lo de sectario no es un lapsus linguae). Y sigo siendo socialista, seguramente hasta el fin de mis días (que espero lejanos), y como además me une una muy buena relación con el President Montilla, con el que he trabajado durante años, pues cada vez que viene a mi municipio voy a verlo, sea President o no lo sea. Por cierto que los que han ostentado el cargo de President de la Generalitat (Montilla y Pujol) siguen recibiendo este tratamiento honorífico de President y no de ex-President, lo cual aclaro para quien no esté bien informado y crea que se trata de un error. Me sabe mal pedir que leáis ese blog porque con ello parece que adquiera importancia, pero los despropósitos son mayúsculos y creo que es un ejemplo de lo que NO SE DEBE HACER. Que si los trabajadores de la brigada limpiaban mi barco (si la envidia fuera tiña... como rascarían algunas), que si me saqué el título de patrón en 2009 (lo tengo desde hace muchos más años), relación con CEMSSA (soy ex-gerente, por lo tanto mi relación acabó hace ya tiempo), etc. En fin un despropósito total de mala información, mezclada con la mala baba de una persona enferma, trastornada psíquicamente, y henchida de rencor. No sé porqué contra mí, porque ni tan siquiera la conozco, ni ganas, por cierto. Sólo sé referencias de ella que me abstendré de comentar, pero que no son muy encomiables. Pone “ojo al dato” respecto del CITILAB. No sé qué quiere decir eso. Soy miembro del patronato de la Fundació per la Societat del Coneixement, más conocida por Citilab (sin "Y", ah! ese copiar-y-pegar que no se domina...), fundación de la que también son patronos la Generalitat, Diputació de Barcelona, Siemens, World Trade Center, UPC, etc. Me honra profundamente estar humildemente al lado de estas instituciones y poder efectuar alguna aportación intelectual, por supuesto. Si te rodeas de gente valiosa, que te aporten algo, acabas ganando tú. Si te rodeas de mediocres acabas también siéndolo tú. En fin, con 56 años de edad no tengo ya mucho que demostrar y mi currículum abreviado, sin incluir las publicaciones en revistas científicas ni divulgativas, abulta 6 páginas y es más denso que “Los Hermanos Karamazov”. Con todo ello, concluye el BLOG-BASURA que soy un crack. Pero..., ¿había alguna duda?, y perdón por la falta de modestia que creo justificada dado el entorno en que se plantea. Ah!, y esa maravillosa foto con camisa hawaiana (que envidia da, ¿no?) no es en el "extrangero" (una vez más, a ver si mejora la ortografía, en castellano sería "extranjero"), es un rincón de la costa de Catalunya, salvo para los que se consideren extranjeros en Catalunya. Que no es mi caso, es mi país.
Per què m'hauria de preocupar per la posteritat? Que ha fet la posteritat per mi? Groucho Marx 
S |
embla ser que tot en l’univers va començar amb un gran pet, el Big Bang. D’aquest inici en coneixem cada dia més i més detalls; de com va succeir i el seu desenvolupament des d’algunes mil·lèsimes de segon després de l’inici fins avui. En gros ho tenim clar, els detalls no tant, però tampoc és el tema que ara em preocupa. A més, coneixem bastant bé les lleis que governen els processos de la natura i de l’univers. Això ens permet explicar com funciona i preveure, mes o menys, com s’acabarà tot, perquè, el que sí que és segur, és que, tard o d’hora, tot s’acabarà.
Això no ens ha de fer ser pessimistes ni apocalíptics; l’esquema inici-fi és general, tot en l’univers té un principi i una fi, és una llei universal, res és etern. Aquest cas, el de l’inici de l’univers amb el Big Bang i el de la seva fi, es reprodueix a totes les escales des de la més petita fins la més gran. Hem de comprendre que l’univers, el mon, tots els fenòmens, no són cíclics i que el devenir de les coses és bàsicament irreversible, en un sol sentit. El temps flueix només en un sentit i no en el contrari. Una visió molt detallista i restringida d’alguns processos pot fer semblar que en aparença són cíclics però això no és així. De vegades sentim a parlar del “cicle de l’aigua” o del “cicle del carboni” o altres cicles; en realitat són falsos cicles com anirem veient, mai en banyem dues vegades en el mateix riu, tot canvia, res és estàtic.
Abans de seguir endavant, cal donar-se a un mateix una visió optimista del mon, una injecció d’optimisme, sense la qual se’ns faria molt dur de ser conscients del que tenim, del que estem fent i del que es pot fer. Per greus que siguin els problemes que es plantegen avui i els reptes que tenim en el futur, cal que partim de la idea base de que la humanitat, l’esser humà, ha estat capaç de solucionar tots els problemes que han anat apareixent al llarg dels temps, els uns més ràpidament i els altres no tant, però tard o d’hora s’han solucionat. El nostre coneixement augmenta i millora dia rere dia, això és un fet indiscutible. S’imposa doncs una visió realista i per tant optimista del devenir del nostre mon.
Cada acció humana sobre el medi ha generat efectes que podem valorar positivament o negativament però, si mirem amb perspectiva històrica, hem de dir que avui estem millor que els nostres avis fa cinquanta anys en quasi tots els aspectes, y els nostres avis estaven millor que els seus i així des que els primers homo sapiens van aparèixer sobre la Terra i vist de lluny, perquè si mirem en detall sí que trobarem alguns passos enrere. No es pot negar el progrés global, la millora en les condicions de vida, la sanitat, el confort, la higiene, etc. La ciència i tecnologia han permès resoldre problemes que eren molt greus en el passat. No es tracta de fer un repàs ni una relació exhaustiva però recordem, a títol d’exemple, que gràcies al clor (Cl2) dissolt en l’aigua s’eviten moltes morts i que la contaminació de les aigües per microorganismes era una de les causes principals de mortalitat en l’antiguitat, i ho és encara allà on encara no s’utilitza, gran part d’Àfrica per exemple; el mateix clor que és el responsable d’una de les famílies de substàncies més perilloses que existeixen, les dioxines. També podem recordar que la utilització de l’energia, bàsicament d’origen fòssil, pel transport ha permès la globalització de la producció i d’intercanvi de mercaderies i un grapat de beneficis per la humanitat; la mateixa energia que és responsable de l’augment de la quantitat de CO2 a l’atmosfera.
Però, si avui estem on estem és perquè els nostres avantpassats van fer les accions que van fer, correctes unes, errònies altres i a nosaltres ens toca, en alguns casos, resoldre o corregir els errors del passat, errors que ho són des de la nostra posició actual i que no ho eren probablement des de la seva. Posem com exemples la desforestació que es va produir en certes zones per la utilització excessiva de la fusta com a element constructiu d’edificacions, vaixells o com a combustible. També podríem pensar en els problemes causats per l’ús dels CFC (clor-fluo-carburs) que afecten la capa d’ozó i que estan en vies de solució amb la substitució d’aquestes substàncies per altres menys perilloses; i dic bé, “menys perilloses” perquè, siguem-ne conscients, el risc zero no existeix, d’això també en parlarem.
Tots aquests avenços han permès que els processos productius generessin molt més valor afegit, de forma que amb menys treball es produís el mateix deixant un marge de benefici que permetia superar el llindar de la producció de subsistència. Això permetia que hi hagués temps lliure pel lleure i la cultura i per accedir a nivells de riquesa que no havien existit mai en la història de la humanitat.
No voldria que ningú s’atabali amb els molts problemes que es presenten en el nostre mon d’avui, sobre tot de caràcter ambiental. Molts dels problemes mediambientals que avui ens plantegem i pels quals, en una visió catastrofista, sembla que no tenim solució, seran resolts per les generacions futures que disposaran de recursos i tecnologies que avui no existeixen o que són a les beceroles i que nosaltres no podem ni imaginar. De la mateixa manera que hem resolt molts dels grans problemes i enigmes del passat, la visió catastrofista i apocalíptica d’aquells que han vaticinat tantes vegades una fi del mon s’ha demostrat falsa. El futur ens portarà solucions per allò que avui no està encara resolt.
Defugim la visió catastrofista que adopta una part del moviment ecologista mundial; els meus limitats coneixements de biologia faran que m’abstingui de comentar temes com ara la biodiversitat o l’extinció d’espècies; tot i que en tinc la meva opinió, encara no és prou ben documentada per exposar-la públicament. En canvi, vull transmetre un missatge que, sense obviar els problemes reals existents, relativitzi i posi en la seva justa mesura el problemes ambientals i les solucions aportades, lluny de la cultura del “NO a tot” i de la reivindicació permanent que adopten quasi totes les organitzacions ecologistes.
No cal que ens preocupem obsessivament de fer-ho tot perfecte, no cal que l’afany de perfecció paralitzi el progrés, encara tenim marge per equivocar-nos en alguna cosa i si fem bé l’essencial. Això no és Xauxa ni és el món perfecte, com deia Voltaire[1] “El millor és l’enemic de lo bo”, no sigui per voler-ho fer tot perfecte, al final, i davant la nostra incapacitat d’arribar a la perfecció total, no fem res. Deixem feina per fer a les properes generacions, problemes per resoldre, que no s’avorreixin. El món de demà serà millor que el d’avui, sens dubte, i molts dels problemes que ara ens angoixen i que creiem que són irresolubles seran resolts. Els nostres successors se’n riuran de nosaltres com nosaltres ens en riem d’aquells antics que creien que el mon era pla i que al final de l’oceà hi havia un abisme en el que els vaixells que hi arribessin hi podien caure o que tenien por de que les estrelles els hi caiguessin al cap. La història de la humanitat és la història del progrés continu, de la resolució contínua de problemes i de l’aproximació contínua al coneixement del mon que ens envolta.
Per fi, crec que cal ser crític amb qualsevol dogma, fer-se preguntes contínuament i defugir les veritats preconcebudes i perjudicis que, poc a poc, s’han anat creant al voltant dels paradigmes mediambientals. No hem de tenir por de preguntar-nos contínuament el perquè de les coses, avaluar-les, veure els punts favorables i desfavorables. Perquè cal reciclar i fins a quin punt paga la pena reciclar or, ferro, paper o aigua?. No hem de tenir por de que els ecologistes ortodoxos llencin anatemes[2] contra nosaltres, pel fet de preguntar-nos si l’activitat humana influeix en el canvi climàtic[3] (cosa que dono per provada) i en quina mesura q-u-a-n-t-i-t-a-t-i-v-a succeeix . Quins beneficis aporten els fertilitzants químics i quins inconvenients tenen, els productes transgènics o manipulats, l’energia nuclear, l’energia solar, la contaminació lumínica, etc ...
Bàsicament, es tracta de mantenir sempre viu l’esperit crític; en els temes mediambientals el pitjor favor que li podem fer a l’ecologia, al planeta i a la humanitat és convertir-nos a una nova religió, amb la seva doctrina monolítica, inqüestionable, els nous eco-sacerdots i la condemna a les tenebres a tots els que estiguin fora de la veritable fe.
[1] La sentència de Voltaire és "Le mieux est l'ennemi du bien", del Dictionnaire Philosophique
[2] Sentència canònica d'excomunió o d'exclusió del si de l'Església
S’esta parlant darrerament molt de la introducció del co-pagament com una manera de obtenir el finançament necessari per la prestació d’alguns dels serveis que demanda la nostra societat, serveis que ja estan finançats amb els impostos de tots; com resulta que els diners no arriben hi ha dues opcions: o s’augmenten els impostos o s’haurà de pagar per serveis que fins ara eren gratuïts, com ara la visita al metge de la seguretat social.
L'Estat del Benestar representa un esquema solidari de distribució de rendes i serveis als ciutadans, és a dir, que presta uns serveis bàsics als ciutadans (ensenyament, sanitat, pensions, etc.) amb el finançament que s'obté dels impostos que paguem tots segons els criteris que fixa l'Estat. Com a exemple extrem d'una societat totalment solidària i distributiva podríem posar l'exemple d'una unitat familiar: pare, mare i fills. En aquesta "societat" cadascú contribueix en funció de la seva renda, els progenitors amb la totalitat (o gairebé) dels seus ingressos i els fills amb res o molt poc, i cadascú rep en funció de les seves necessitats: alimentació, gasolina, habitatge , vestuari, educació, diners per a despeses personals, oci, etc. Malauradament aquest esquema totalment solidari és difícilment extrapolable a la societat real ja que el nivell de solidaritat és netament inferior i un esquema basat en l'analogia familiar produiria alguns efectes perversos, com ara un consum desenfrenat. Aquests efectes es poden pal·liar amb la introducció de petites dosis d'impostos indirectes, que graven el consum i eviten un malbaratament o consum excessiu de béns i serveis gratuïts.
En aquest marc crida l'atenció la proposta d’alguns “gurus”, fins i tot alguns propers a l’esquerra, referent a la possibilitat de pagar els medicaments o els serveis en funció de la renda. Seria com si al pare (o la mare) de família, després de treballar i aportar a la "societat" en funció de la seva renda, se li exigís que pagués una part del menjar que rep sota l'excusa que "guanya més" . Aquesta situació aberrant, amb connotacions clares de doble imposició, em sembla similar a la que plantegen alguns. El problema és que sembla que al govern no li surten els comptes i que està buscant com augmentar els seus ingressos després d'unes reformes fiscals en què han baixat els impostos a les rendes més altes i on ara descobreixen que tenen dificultats per sufragar les despeses socials. I encara volen suprimir més impostos.
Es poden apuntar moltes solucions al problema però totes passen per pagar (els impostos) en funció de la renda i rebre (serveis) en funció de les necessitats. El que es planteja amb el co-pagament és una porta oberta a que l'ensenyament no sigui gratuït, a es pagui en funció de la renda, que les intervencions quirúrgiques s'hagin de pagar en funció de la renda. Això és profundament demagògic ja que, encara que aparentment i en primera ullada pugui semblar just, això gravaria a les persones amb més necessitat de servei (famílies amb més fills, malalts, etc.) Que pagarien dues vegades pel mateix concepte, una amb els seus impostos i una altra al rebre el servei. Els diners sembla que no se’n van per aquí.
Tornant a l'exemple familiar, però amb nombres, suposem que per fer front a les despeses de la "comunitat familiar" fan falta 1.900 € al mes dels que el pare (que en guanya 1.500 €) n'aporta al pressupost familiar 1.200 (un 80% seus ingressos) i la mare (que en guanya 1.000 €) n'aporta 700, el 70% dels seus ingressos i els fills no aporten res. Suposem ara que, per algun motiu, (per la seva mala gestió, per l'augment dels preus, etc.) no arribessin a final de mes; seria lògic que decidissin pagar en funció de la seva renda cada vegada que utilitzessin un servei (menjar , veure la TV o anar al lavabo)? El pare pagaría per menjar, veure la TV o anar al WC? i pagaría més que la mare perquè té més renda? i els fills, clar, tot de franc!. Doncs això sembla ser que és el que proposen ara els nostres governs per a la sanitat, i només és l'inici. No seria més lògic que augmentessin la seva aportació mensual?.Doncs és el contrari del que està fent el govern de la nació i del que proposen alguns “experts”.
Jo també duia l'enganxina al cotxe en els anys 70. Però, les coses han canviat.
El preu de qualsevol energia ha de incloure tots els costos, ha d’internalitzar el cost de les externalitats i això vol dir que ha d’incloure sobre tot els ambientals que això implica. En particular l’energia nuclear ha de pagar el cost de tractament dels residus i el desmantellament de les centrals velles però també els combustibles fòssils han de pagar la neutralització de les emissions de CO2 i les renovables també tenen costos que no s’hi conten, si més no les subvencions i els costos ambiental derivats de la fabricació del silici, que són molts més dels que es creu.
L’energia nuclear, de la que se’n torna a parlar be avui en dia després de molts anys d’estar estigmatitzada, arrossega un pecat original que va ser el seu ús militar inicial (Hiroshima i Nagasaki) i un de sobrevingut (Txernòbil) conseqüència de les “xapuses” que es van fer a la Unió Soviètica, com a conseqüència indirecte de l’ús militar que se’n feia per generar més plutoni per la fabricació d’armament. A més, el desconeixement del ciutadà respecte d’aquesta font tant poderosa i la difusió mediàtica dels seus inconvenients, n’ha produït el seu refús per part d’amplis sectors de la ciutadania. L’home sempre ha tingut por d’allò que desconeixia, del foc, del llamp en l’antiguitat i ara de l’energia nuclear. Però aquesta por es pot combatre amb informació, coneixement i progrés tècnic, sobre tot en països amb règims democràtics. L’aplicació de la tecnologia nuclear en països no democràtics és quelcom totalment contraindicat perquè l’opinió pública no pot exigir el grau de seguretat necessari la qual cosa es presta a baixar la seguretat, que costa molt cara, per millorar el rendiment econòmic (producció d’energia) o militar (producció de plutoni fisible). Cap país que no tingui una clara estructura democràtica hauria de poder gaudir de l’energia nuclear, ni per ús pacífic (que sempre pot derivar en militar).
Salvat el perill de l’ús militar, l’energia nuclear encara presenta un problema greu: com eliminar els residus o la perillositat d’aquests. Fins l’actualitat el tractament dels residus nuclear es limita a extreure’n els components d’alta activitat, que són reutilitzats per fer armament, i emmagatzemar la resta en abocadors nuclears, solució que és clarament insostenible a mig termini. Si els esforços emprats per la indústria armamentística haguessin estat utilitzats per trobar un tractament adequat als residus ja estaria solucionat el tema, sobradament. Avui existeixen les bases teòriques per disposar d’un tractament dels residus nuclears que n’extregui l’energia residual, “cremant” la resta de residus radioactius, i en resulti un residu sense la perillositat actual, en un tipus de reactor que és intrínsecament segur perquè no disposa de massa crítica. Està clar, aquest residu no serveix per fer armament nuclear ... i per això no s’ha desenvolupat aquesta via. D’aquest tipus de reactor se’n diu “Amplificador d’Energia” i ho va proposar l’any 1992 en Carlo Rubbia, premi Nobel de Física l’any 1984 (si en voleu saber més podeu buscar a internet sobre l’autor i el tema) i investigador del CERN de Ginebra, per cert, l’únic organisme que fa recerca nuclear de un cert nivell i que no té cap vinculació amb la industria militar. Existeixen solucions i podríem tenir energia abundant, barata i segura i, si renunciem a l’ús militar , l’energia nuclear pot ser una bona opció.
Amb l’amplificador d’energia es disminueixen els costos reals, perquè hi ha menys residus, de menor activitat i perillositat i, per tant, amb cost de tractament inferior, i perquè “s’escura” fins al final el combustible i, amb la mateixa quantitat de combustible s’obté més energia útil (a costa de que no hi hagi ús militar). Això sí, encara calen anys d’estudis i esforços per posar-ho al dia i de ben segur que no serà la indústria militar actual qui ho faci.
Crec que els dos factors materials que més han influït al llarg de la historia en els canvis socials són la impremta i l’energia (abundant i barata); els altres factors són derivats d’aquests. La impremta ha permès la ràpida difusió del coneixement i l’augment essencial del nivell cultural i de coneixement dels ciutadans. No en parlaré més, ja ho han fet i ho faran els sociòlegs. Però de l’energia, sí que en vull parlar, i intentaré fer-ne diverses entrades la blog perquè amb una em quedaré molt curt i, a més, és un tema que m’apassiona tant com a científic com sota el vessant polític .
L’energia, o millor encara, la disponibilitat d’energia barata (barata: concepte que és molt relatiu en si mateix), principalment de tipus fòssil, va permetre augmentar la producció industrial, més enllà de la d’una societat purament agrícola, i generar plusvàlues que van treure la societat d’una situació on gairebé l’única energia disponible provenia de l’esforç humà o animal. L’energia que la natura havia anat acumulant durant milions d’anys, en forma de pedres negres (carbó) o d’un líquid negre i viscós (petroli), degudament transformada en vapor, gasolina, electricitat, adobs químics, plàstics, ciments, metalls, etc., ha pogut ser utilitzada per transformar el mon i portar-nos, amb tots els problemes que això ha comportat, fins la situació actual de progrés i benestar . Tot i això, la meva visió és clarament optimista; avui vivim millor que fa 300 anys sense cap dubte. Segurament que els pollastres d’avui (industrials, clar) no tenen el mateix gust que els dels nostres avis (alimentats amb blat), però avui n’hi ha per tothom, el pollastre ja no és un article de luxe, i ningú mor de fam, si més no, en el nostre mon industrial. No crec que aquest fos el panorama que ens trobaríem en un mon bucòlic, ecològic i “natural”, sense pinsos per alimentar els pollastres, però amb deliciosos pollastres que només podrien menjar uns quants, els més rics, clar. Per tant, el balanç guany/pèrdua del progrés, tot i que és millorable, és positiu sota el meu punt de vista.
Un excel·lent article de Ramon Folch (El Periódico de Catalunya, 30 de desembre de 2010) m’ha fet decidir a escriure això, que fa temps porto dins, covant-ho. L’energia és barata i ens hem d’anar acostumant a que el preu pujarà; que ens hagin acostumat a tenir-la barata no vol dir que ho sigui sempre; mireu, hi ha un altre agut article d’en Marcel Coderch (La Vanguardia 17 de juny de 2008 i llegiu també el d’en Mariano Marzo del 24 de juny de 2008, també a La Vanguardia, busqueu en l’hemeroteca dels diaris) que s’ha fet famós perquè compara el preu i el contingut energètic d’un litre de gasolina amb el d’un litre de Coca-Cola i, està clar, n’extreu que “Si los colonizadores españoles intercambiaban collares de cuentas de vidrio por colgantes de oro y plata con los indígenas, nosotros hemos estado pagando con medio litro de agua azucarada diez litros de petróleo a los productores durante años ...”. I, a més, el model energètic actual està arribant a la seva fi; no perquè s’acabi el petroli, no, sinó perquè el petroli s’anirà fent cada cop més car fins que es faran rendibles altres alternatives que ara no ho són o que ho són poc.
Si no disposem d’energia abundant i barata haurem d’anar pensant en canviar el model de societat de que disposem perquè al ritme actual de creixement del consum i amb els recursos de que disposem això no s’aguanta per enlloc. No crec que ningú vulgui tornar a la societat del segle XVIII ni renunciar als avenços obtinguts però caldrà platejar un altre model, basat sobre tot en l’eficiència energètica .
Tuve ocasión de conocer bien Túnez, allá por los años 80. No como turista, que en 15 días no se puede conocer un país; estuve residiendo tres años, como profesor en la ENIT (escuela de ingenieros), y me percaté de la realidad del país, bajo el anterior dictador Habib Bourgiba. Bourgiba fue un hombre ilustre que luchó por la independencia de Túnez y proclamó la república. Lo comido por lo servido, los tunecinos se sacaron de encima a los franceses y se quedaron bajo un dictador local; un dictador es un dictador, aunque sea de casa y yo casi prefiero un demócrata de fuera a un dictador de casa. A pesar de ello ganaron algo, porque, bajo Bourgiba, Túnez vio desarrollarse su economía, y un incipiente estado del bienestar, erradicar el analfabetismo, generalizar la educación y un nuevo sistema de salud y pensiones, precario sí, pero sin igual entre muchos de los países árabes. Lo que no consiguió Bourgiba fue erradicar la corrupción. Como consecuencia de la corrupción se creó una casta privilegiada de los que estaban en el régimen, ved sus hermosas mansiones en Cartago, y que, capitaneados por Ben Alí, hombre formado por la CIA, acabaron dando un golpe de estado en 1987, y tomando el poder. Y hasta hoy. Parecido a la España del los “Planes de Desarrollo”: régimen dictatorial en lo político (con votaciones de más del 99% de votos a favor) y en derechos, desmedido culto a la personalidad (la suya claro), emigración al extranjero, economía en desarrollo, desequilibrios sociales, territoriales y crecimiento demográfico.
No sabía cuánto tardaría en pasar lo que ha pasado pero estaba cantado. El acceso a la cultura y al conocimiento de la mayoría de la población era incompatible con la dictadura. Sólo se puede mantener un régimen así con un pueblo analfabeto e inculto y los tunecinos no lo son, incluso podría afirmar que son los más preparados del mundo árabe junto con los palestinos.
Ahora el resto de dictaduras árabes (o no) o similares están apretando el culo porque ven lo que les espera... o al menos eso espero yo. El peligro todavía no está conjurado pero deseo que Túnez se convierta en una democracia “comme il faut” y no caiga ni en un régimen teocrático (tipo Iran) ni en una dictadura de militares ilustrados (tipo Argelia), que mis amigos de allí puedan gozar ya de libertad y se sacudan de encima el subdesarrollo, inch’allah. Es un país con enormes potenciales y el mayor, como se está viendo, está en su gente.
Mis mejores deseos para ellos, mabrouk.No me’n puc estar, fins i tot els festius surt el físic que porto dins. M’explico. Estava escoltant la ràdio, la cadena SER, una emissora suposadament seriosa, i han passat un tall de publicitat sobre la “ECOBOLA”. Quines bajanades que diuen! Com que no n’he tingut prou, he buscat a internet i he trobat la pàgina ecobola. És un exemple del que jo deia sobre el magnetisme fa algunes entrades: que si rajos infraroigs que trenquen els enllaços de l’hidrogen i els ions negatius ... bla, bla, bla. En cas de que això funcionés (que n'estic segur que no) segur que no seria pels rajos infrarojos (perquè no n’emet la qual cosa suposaria un consum d'energia de la qual l’ecobola no disposa) que trenquen enllaços d’hidrogen (que no es poden trencar per infrarojos), etc. És un exemple paradigmàtic de anti-ciència. No hi ha res de veritat, de seriós, res! Alguns em poden dir que ho han provat i que funciona ... be, més enllà de l’autosuggestió, per afirmar una cosa així caldria veure l’efecte diferent de rentar amb ecobola i amb, per exemple, una piloteta de plàstic (dels “xinos, todo a un eulo”) a la rentadora. El mateix efecte. Proveu de substituir la ecobola per una pregària, la que vulgueu. El mateix efecte. Per últim, proveu de rentar només amb aigua; el mateix efecte: és evident, l’aigua és el millor dissolvent de l’univers. I l’apoteosi de la ruqueria és quan diuen que es “recarrega” deixant-la una hora al sol!!! Com abusen de la bona fe de la gent. En fi, us proposo una llista de paraules que, quan estiguin incloses en qualsevol publicitat, us han de fer desconfiar del producte: · Magnetisme · Ions (positius, negatius, etc.) · Raig en totes les variants (Infraroig, ultraviolat, làser, còsmic, etc.) · Holograma Continuarà ...
A proposito del magnetismo, poderes curativos y otras chorradas ...
¿Qué os parecería un ministro o ministra de economía que, para efectuar las previsiones macroeconómicas, consultara con un/a vidente? ¿Y un médico que, ante un dolor de barriga, fuera a un curandero? ¿Y una ministra de sanidad que confiase más, para el bien de su salud, en llevar una pulsera mágica “power balance” que en el sistema sanitario público ? ¿Confiaríais en ellos?
Por si tenéis dudas sobre la eficacia de la pulsera mágica leed (haced click encima) Expansióno ElPeriódico y mirad luego la foto de la Ministra del ramo.
El hecho de que la ciencia haya obtenido importantes logros en los últimos años (digamos que en los últimos 150 años) ha dado un elevado prestigio social a todo lo que es científico, a usar y abusar de la palabra “ciencia” y derivados para prestigiar cualquier disciplina, por mucho que algunas estén lejos del concepto de ciencia. Así podemos oír hablar de ciencias jurídicas, sociales, políticas, de cienciología, etc. También se hace uso y abuso de términos científicos, principalmente de origen físico, para conceptos alejadísimos de su significado estricto: energías positivas, magnetismo, iones positivos o negativos, etc.
Uno de los conceptos más utilizado es el del magnetismo. Supongo que porque el origen de esta fuerza parece misterioso al profano y ello la reviste de un halo mágico. He venido observando impávido como desde hace algún tiempo aparecen en el mercado de forma periódica todo tipo de artefactos que, utilizando las fuerzas magnéticas, consiguen calmar dolores, mejorar la salud, ahuyentar espíritus malignos, ahorrar combustible en los motores y descalcificar el agua del grifo y otros que ahora no recuerdo. Supongo que para el lector inteligente no hará falta que diga que todo este conjunto de dispositivos, ya sea en forma de pulsera, colgante u otros, no tienen ninguno de los efectos que anuncian. El único efecto que tienen es el de enriquecer a los astutos genios del márquetin que lo han puesto a la venta. Algunos de ellos incluso en establecimientos que, por su supuesto carácter científico y prestigio, deberían ser garantía de seriedad; me refiero, sobre todo, a farmacias. Dice muy poco a su favor que un farmacéutico, titulado, con estudios superiores, acceda a vender en su establecimiento estos dispositivos como si de un antibiótico se tratara.
Los descalcificadores magnéticos son otro de los timos más recurridos. Estos los venden en ferreterías, no en farmacias. Pero su eficacia es la misma: cero. No son más que dos imanes que se colocan sobre la tubería y que supuestamente eliminan la cal porque el campo magnético orienta las moléculas de cal o de agua, vaya usted a saber. Antes de pasar por el imán las moléculas de agua van en total desorden y después parecen un batallón norcoreano desfilando en perfecto orden. Y la cal, por arte de magia-potagia, ha desaparecido. Se trata de un desintegrador de materia calcárea total y sin dejar rastro. ¡Milagroso, oiga!. Sobre todo porque venden por 30 € un imán que como mucho vale 2 €.
Los ahorradores de combustible, las pulseras, los colgantes, un sinfín de timos para mentes crédulas. Ah! y no olvidemos las “eco-bolas” para lavar ... bueno, pero eso ya no es magnético y merece otra entrada nueva.
Mi consejo: cuando algo diga en su publicidad que es magnético seguro que es mentira, es un timo. Garantizado 99%. Si habla de iones o energía positiva (o negativa), también.
L’actualitat de la generació i gestió de residus és autènticament kafkiana. Ens trobem en una situació amb necessitats contradictòries i amb una administració que no se’n sap sortir i que, a més, carrega les culpes i la responsabilitat dels residus al ciutadà, el penalitza i fa caure el pes de la solució sobre la seva l’esquena.
Vegem com està la situació.
Primer, la generació de residus. El successius governs, arreu del mon però més específicament a casa nostra, no han posat en marxa cap política per evitar la generació de residus, ans al contrari, han afavorit directa o indirectament la generació de residus perquè això creava riquesa o llocs de treball(!). Es principalment el cas dels residus d’envasos, que avui en dia són la major part dels residus que generem i on l’administració ha afavorit descaradament el sistema d’envasos no retornables (tetrabricks, llaunes, safates de polietilè, bosses, etc.) en lloc d’afavorir els sistemes de consigna i dipòsit dels envasos retornables. Llavors, ha deixat a càrrec del ciutadà la separació de cada residu segons la seva tipologia, a guardar-los i a dipositar-los en el contenidor adequat. En resum, el ciutadà ha de cobrir les deficiències d’allò que, l’administració, negligentment, no ha volgut evitar. Imaginem els problemes que això pot presentar en habitatges de 60 m2 on les cuines són minúscules.
Segon, la recollida. Clar, com hem de separar l’orgànica, el paper, el vidre, els envasos i el rebuig , al carrer cal també disposar de bateries de 5 contenidors diferents i multiplicar per cinc la recollida amb gran benefici de les empreses concessionàries, que esgarrapen una part molt important dels recursos municipals per aquests servei. Ens trobem amb ciutats plenes de contenidors, de vegades soterrats, la qual cosa no resol el problema, només l’amaga de la vista.
Tercer, el tractament i/o la eliminació. Les empreses gestores de residus s’ocupen de reciclar una part dels residus així recollits. Val a dir que el reciclatge del paper i del vidre és important i bastant positiu. No així la resta d’envasos ni l’orgànica. L’orgànica s’ha de dedicar al compostatge, a fer adob per l’agricultura, però degut al alt percentatge d’impropis que s’hi barregen el compost resultant no serveix de res. Així, el rebuig i la major part dels envasos que no admeten reciclatge o el cost del qual és massa alt van a parar a sistemes de disposició final, que és una manera fina de dir a abocador o a incineradora. El tema dels abocadors i les incineradores mereixerà un tractament a part (busqueu NIMBY al google) que ja us avanço que serà molt crítica amb els ecolo-pijos.
L’administració, en lloc de resoldre el problema de residus, “passa el mort” al ciutadà. Sentirem a alguns polítics (jo se d’alguns alcaldes...) que diuen que no hi ha cap més alternativa, però, és cert? No, és completament fals. Simplement és la solució més fàcil per ells i per tenir contentes a les grans empreses del sector.
I què caldria fer?
Tot i que això és un blog i no un tractat sobre el tema, deixeu-me donar dues pinzellades, en el camí de la solució:
Un. Apostar fermament per la reducció del residus, evitant els embolcalls excesius i penalitzant els envasos no retornables, tots. Ja ho fan algun supermercats amb les bosses de plàstic, tot i que també és criticable el “com ho fan”, però és positiu. Però no ha de ser un gest voluntariós, s’ha de fer per llei, els poders s’hi ha de “mullar”.
Dos. Tot en una sola bossa, sí. La tecnologia actual permet separar els residus mitjançant unes tècniques de separació per densitat, per corrents de Foucault, etc., no us avorriré amb les tècniques. Només sapigueu que és possible: 1 bossa, 1 recollida, 1 tractament. Actualment ja hi ha empreses que ho fan, però això no interessa als grans del sector perque veurien baixar la seva facturació (i nosaltres els nostres impostos). Les restes orgàniques generen compost i metà, que pot fer funcionar motors i produir electricitat, el plàstic (principalment polietilè) es pot convertir, mitjançant tècniques de cracking, en combustible dièsel, els metalls es recuperen i reciclen tots, el vidre també i la resta, ben trinxat, és un excel·lent combustible per les cimenteres, que així estalvien cremar fuel i així redueixen els seus costos i les seves emissions de CO2. Una part, inevitablement, ha d’anar a l’abocador, però molt menys del que va ara.
La recollida selectiva només és una pèssima solució a un problema mal plantejat i que l’administració no ha volgut resoldre. Amb arguments i propostes alternatives, diguem no a la recollida selectiva.
Por suerte, vivimos hoy en día en una sociedad que es plural y tolerante, en contraposición a otra que tuvimos en otros tiempos, y eso en general es bueno. Es bueno que podamos opinar de modo diverso, que podamos expresar nuestras ideas, que podamos tener distintas opciones políticas, que podamos manifestarnos y expresarnos. Pero, también existe una cara menos favorable de esta tolerancia que, demasiado a menudo, podemos ver como se practica. Es la calumnia, la mentira y la infamia que proliferan en ciertos ámbitos políticos. Cualquiera puede querellarse contra otra persona con muy pocos o ningún argumento y publicar una nota de prensa diciendo que fulanito es un presunto delincuente y que por eso se ha interpuesto una querella; con anteponer “presunto” parece ser que ya está salvada cualquier responsabilidad, que ya no hay ninguna afirmación calumniosa, ni difamación. Pues no, al menos ética y moralmente no. Cuando se dice que alguien es un “presunto” delincuente, el resultado es que su honor se mancilla; la gente normal piensa y dice que “algo habrá”, aunque los tribunales no lo consideren calumnia ni injuria si, prudentemente, se ha antepuesto la palabra “presunto”; con lo cual la calumnia sale gratis, no hay castigo.
Algo así sucedió en Lliçà d’Amunt poco después de las elecciones municipales de 2007. El alcalde actual interpuso una querella contra el ex-alcalde, contra unos ex-concejales y contra el ex-gerente de la empresa municipal de obras. Sin ninguna base sólida, por supuesto, sólo para desprestigiar a esas personas, una de ellas el candidato más votado y principal adversario político. Utilizando como toda prueba unas “auditorias” compradas, que es como una novela que él mismo ha escrito y que ha pagado con el dinero de todos. Y acto seguido hizo una nota de prensa diciendo, por si acaso, que los acusados eran unos “presuntos” prevaricadores, corruptos y malversadores. Eso, pues cuanta razón tiene el refrán: “piensa el ladrón que todos son de su condición”.
Con la rapidez a que nos tiene acostumbrados la justicia, hoy, pasados más de tres años de aquella querella todavía no se han presentado cargos y lo más posible es que se archive, porque los jueces no son tontos y ven la manipulación política de la justicia que quieren hacer, a pesar de se hace todo lo posible para dilatar el procedimiento hasta después de las elecciones municipales de 2011, no vaya ser que se les declare inocentes y después haya que “envainársela”, y haya que publicar una pequeña nota al pie de penúltima página de algún medio de comunicación que diga que son completamente inocentes y están limpios de toda sospecha. Habrán pasado todo ese tiempo cuestionados, soportando las miradas, los comentarios en voz baja, a la espalda, el descrédito, lo que digan a sus hijos en el colegio (“tu padre es un chorizo”), la duda de su honorabilidad.
¡Qué fácil es interponer querellas y pagar auditores y bufetes de abogados con minutas multimillonarias cuando todo se paga con cargo al presupuesto municipal! Todo eso, a los miembros del gobierno municipal de Lliçà d’Amunt les ha salido gratis hasta ahora, sin coste alguno. ¿Gratis? ¿sin coste? Bueno, en manos del ciudadano está que lo sea o no, que eso tenga para ellos un coste, político claro, que obtengan de nuevo el apoyo (o no) del ciudadano para seguir con estas sucias tácticas puestas en marcha por un equipo de gobierno de conveniencia, compuesto de un batiburrillo de resentidos bajo las siglas de PSC, CIU y PP, que sólo desacreditan más aún la política y sin más proyecto que mantenerse en la silla, en el poder a toda costa; un gobierno en el que abundan los profesionales del ladrillo y los chaqueteros y cuyo único objetivo es mejorar su economía personal, y la de sus socios y amigos, con planes urbanísticos en los que sus terrenos se recalifiquen y aumenten de valor. ¿Os suena de algo?. En vuestras manos está. El 22 de mayo tenéis la palabra
Lluís Bayó i Ortonoves
Ex-gerent de l’EMO, presunto delincuente
Artículos varios sobre temas de actualidad
Noticias: Noticias
